Recomanacions

Un virus no silenciador I: Les propostes dels teatres italians

Dissabte 21 Març 2020

Itàlia ha estat el primer país europeu que ha patit els efectes del COVID-19, el culpable del tancament de portes a les nostres sales. Aquest país, eix cultural i musical inequívoc, acumula un mes d’experiència en la gestió d’aquesta crisi. Hi han florit moltes  iniciatives que combinen el gaudi de la clàssica, l’streaming, i el sofà. A continuació repassarem, de nord a sud, algunes de les propostes que grans sales han ofert a tots els interessats.

#Joesticacasa, l’etiqueta del moment, és una traducció literal de #iostoacasa, la que ha amarat les xarxes socials italianes des de fa un mes. La tempesta que ha caigut sobre la terra mare d’una inacabable llista de noms de compositors, veus i personatges essencials del repertori musical, ha estat un preàmbul del terrabastall que avui cau a sobre nostre. Aquest virus invisible ha colpejat el panorama cultural italià des del 4 de març, quan es va aprovar per consell de ministres la cancel·lació de tots els esdeveniments fins al 3 d’abril. Clausurat l’escenari, la música s’ha abocat a les xarxes. Aquests dies, una llarga llista de centres musicals i sales de concert acumulen interessants propostes per pal·liar el virus i evitar que, a més d’invisible, sigui silenciador.
 
Teatro Alla Scala (Milà)Comencem la nostra visita per Milà, una ciutat que últimament hem vist a la televisió en format postal; badívola i muda. La capital de la Llombardia, del nord i de l’Òpera va ser de les primeres a tancar un dels equipaments culturals més importants, el Teatro Alla Scala, clausurat des del 23 de febrer. De nom prestigiós i esplèndida programació, ara el teatre de sis pisos i recobriment neoclàssic queda sorprenentment empetitit en l’urbanisme monumental de la ciutat marmòria. Ara se’ns convida a descobrir-lo amb l’etiqueta #WearelaScala. El teatre ha optat per oferir cada dia als seus seguidors de facebook un po’ de la seva història (explicant-la amb dades i curiositats) i un po’ del seu equip humà (amb fotomuntatges dels seus músics que, trencant el decorum i en pijama, toquen i ballen al rebedor de casa seva).
 
Si ens desplacem fins al Piemonte, hi trobarem l’espai que avui ha fet l’estrena absoluta de l’#operaonthesofa i que ahir va acollir la d’òperes com Manon Lescaut (1893) o  La bohème (1896): El Teatro Regio de Torí. A principis d’aquest segle s’havia anomenat també Teatre Imperial, quan deleitava amb els seus espectacles al mateix Napoleó Bonaparte. Avui forma part de Sarò Italia, un projecte que ha unit agents locals per a reconstruir el primer senat del regne d’Itàlia (1861-1864), ubicat ben a prop seu, al Palazzo Madama. Així doncs, sempre vinculat a la política, a les xarxes avui ofereix materials sobre totes aquestes iniciatives i tots els personatges de la seva història. A més, al seu canal de Youtube podem veure els assaigs generals de produccions de la temporada passada, que inclouen Nabucco, Carmen i Il Matrimonio Segreto.
 
Aquesta última òpera, del napoletà Domenico Cimarosa, parla sobre la vida d’una família burgesa de Bologna. Desapercebuda sovint per la seva petitesa, Bologna és el cor de l’Emilia Romagna i una parada obligatòria en el recorregut per la Itàlia septentrional. Els pòrtics i dues torres medievals encara dempeus retallen la silueta del que va ser una ciutat noble, hoste d’una gran activitat musical. En el passat també va ser la casa del famós compositor de Pèsaro (lloc on actualment hi té lloc la prestigiosa Accademia d’òpera), que hi va viure durant la seva etapa de formació. Parlem de Rossini, una de les propostes del Teatro Comunale de Bologna. A més de penjar cada dissabte al seu canal de Youtube les òperes de la temporada anterior (Rigoletto, La traviata i el pròxim 28 de març el barbiere di Siviglia) el pròxim diumenge 22 de març l’Stabat Mater de Rossini s’emetrà en streaming, per recordar l’aniversari de la direcció de Donizietti d’aquest del 18 de març de 1842 que va tenir lloc en la famosa sala Archiginnasio de la ciutat.
 
Teatro Regio di TorinoSi ens acostem al vessant oest de la península, de seguida ens abracen els colors vius dels poblets de la costa de Liguria. A la seva capital, Gènova, trobem el Teatro Carlo Felice, creador de l’etiqueta #musicalmenteinsieme. El teatre d’aquesta ciutat gaudeix d’una rica programació operística i simfònica i ha habilitat un web on podem fer una visita en 3D a les seves instal·lacions i secrets. Cada dia a les 20h al seu canal de televisió online emeten una producció del seu arxiu, precedida per un comentari musical. Fins ara s’hi ha vist, entre d’altres Simon Boccanegra o El trencanous. En ser en format Streaming TV, aquests continguts no són recuperables; cal doncs, estar atents al canal per descobrir quina serà la proposta cada dia.
 
Abans d’arribar al Mezzogiorno, una parada obligatòria, tot descendint per la serralada dels Apenins, és el Laci, la capital. El Teatro dell’Opera de Roma ha estat l’espai d’estrena de ballets com l’Ocell de foc d’Stravinski (1917), la Cavalleria Rusticana (1890) i al 1900, sota la mirada atenta de Puccini, la famosíssima Tosca. Aquesta òpera és un dels símbols del teatre i ha estrenat la temporada del Teatro Digitale. La proposta consisteix en un calendari d’emissions operístiques: al seu web està disponible la programació completa, que compta amb Andrea Chénier, el ballet Don Quixot, The Bassarids de Henze, Orpheo ed Euridice de Gluck i Madame Butterfly. Aquesta darrera resultarà especialment curiosa: és una producció del 2015, que té com escenari el magnífic Parc arqueològic de les Termes de Caracal·la, l’espai on es programen les òperes en la programació estival. El passat dimecres es va emetre Tosca, que es repetirà demà dissabte 21. El contingut és només al web i no s’hi pot accedir després del dia de l’emissió. Així i tot, estan disponibles els podcasts Lezioni di Opera, que pretenen ser una eina per a apropar-se a cada títol.
 
També a Roma es troba la prestigiosa Accademia di Santa Cecilia. Avui ha posat a l’abast a través del seu facebook una gran diversitat de materials que inclouen concerts en streaming, xerrades i vídeos divulgatius de musicologia i història de la música. Aquesta institució nascuda al segle XVI arran d’una butlla papal és avui en dia un centre educatiu de referència. De nom de la patrona adequada, la institució ha comptat amb la complicitat i col·laboració de grans figures de la història de la música. En la seva època considerada de major esplendor retrobem grans noms del barroc italià com Corelli, Scarlatti i Jomelli, representant de l’escola Napolitana.
 
Perquè la tradició musical italiana és llarga, epocal i evidentment, regional. Nàpols, capital de la Campània ha estat una ciutat clau per a la història política italiana i també per a la seva creació musical. El Teatro San Carlo va néixer el 1737 perquè el nou rei, Carles III de Borbó, volia crear un espai públic, al·legoria del nou poder reial sobre Sicília i Nàpols. L’anomenada “escola napolitana” abans mencionada, es conformava pel conjunt de músics estudiants o veïns de la ciutat que al segle XVIII van nodrir aquest teatre, de llavors ençà una meta per a enormes veus. Ara ha llençat la campanya #stageathome, sumant-se també a la tasca de creació de continguts. Cada dia el seu facebook s’actualitza oferint tota mena de produccions i petits documentals divulgatius de caràcter local, que tracten personatges de la història de la música amb relació al seu lligam amb la ciutat.

 
Finalment, cal fer un salt fins a l’illa més gran de la mediterrània, Sicília. Té una història viva i xocant, ja des del moment clàssic quan era punt de trobada de les antigues cultures mediterrànies. Palerm, la seva capital, és una ciutat abocada al mar, al sol i a la música. Allí es troba el Teatro Massimo Vittorio Emanuele II, en honor al primer rei de la Itàlia unificada i, coherentment, el teatre líric més gran del país. En aquest cas, la comunicació entre teatre i audiència ha anat més enllà. El director Francesco Giambrone, en el vídeo presentació del material divulgatiu que s’ofereix, va exclamar espontàniament “No us deixarem sense música!” i així va néixer l’etiqueta personal del teatre, #nonvilasciamosenzamusica. L’audiència, al seu torn, va donar una resposta contundent des de casa.
 
Avui, tots som a casa. Cal acabar aquest grand tour a la llar de tots els italians apassionats de la música, sobretot perquè molts han donat resposta a totes aquestes iniciatives. Hi ha hagut un entusiasme i agraïment manifest, a través de comentaris i cartes vers l’entreteniment i alt contingut que de forma gratuïta i universal s’està oferint. Alguns públics com els de la ciutat de Palerm però, han anat més enllà i han renunciat a reemborsar les entrades dels esdeveniments cancel·lats. Així ha començar a circular l’etiqueta “jo renuncio al reemborsament”, una reacció que s’ha contestat per part de les sales amb un gran GRAZIE. Aquest fenomen ha posat de manifest la solidaritat del públic amb el sector que ara es troba en un dels seus moments més crítics. Ha demostrat com, en l’alba de demà, serem tots junts els que superarem aquest moment d’avui en què, en el món de la música, ningú dorm plàcidament.

Fotos: Teatro alla Scala; Teatro Regio di Torino; Teatro Massimo di Palermo
 
 
 
 

Últimes Notícies