Recomanacions

Té futur, la clàssica? Segona part

08-04-2020

Fa unes setmanes es publicava un article a ‘The Daffodil Perspective’ que aportava opinions molt suculentes sobre el futur de la clàssica, incidint en aspectes feministes i descolonials. En aquesta segona part, que segueix una primera publicada fa uns dies, es provarà d’estirar del fil i teixir un seguit de pensaments al voltant del futur de la clàssica típica i tòpicament androcèntrica.

 

Té futur, la clàssica, quan és exageradament masculina? Tenen futur, les programacions que esquiven els marges de la cultura i les seves creadores? Té futur, la música que coneixem com a clàssica, quan exclouen la diversitat humana en tots els seus aspectes? La resposta, en aquest cas, sembla ser del tot clara: obviously not. Tot i la constant resistència de programadors i institucions canòniques a modernitzar-se, és evident que les dones tenim i hem tingut un pes vital en la música i que per tant, en un moment o altre, havíem de començar a voler-nos incloses.

Partint del fet que la música clàssica és i es nodreix del cànon occidental, masculí i blanc, no és sorprenent que les dones no hi siguin benvingudes, i que les minories o les diversitats identitàries tampoc. No obstant això, aquelles persones que s’interessen per la història en la seva totalitat coneixen els noms de compositores, intèrprets, creadores de tota mena dedicades al món de la música que podríem anomenar clàssica, i és així com de tant en tant surten a la llum. Quan una decideix endinsar-se en la recerca d’aquestes creadores s’adona que no eren satèl·lits solitaris sinó que formaven part d’una comunitat, sovint mixta, de vegades femenina, que les acollia i les nodria culturalment.

La raó per la qual aquestes dones semblen haver caigut del carro de la història és ben senzilla. Contràriament al que se’ns explica al llarg de la vida acadèmica, la història no és quelcom neutral, sinó que aquells i aquelles que l’escriuen procuren deixar-hi allò que copsen, allò que viuen, i com sabem, l’experiència vital d’una persona és de tot menys neutral. En qualsevol cas, de ben segur se’n poden extreure dues joies, d’aquest desencís. La primera és que les dones han estat creadores i participants de nombroses i diverses formes culturals i musicals. La segona, que la tasca de recuperar-les i reconnectar-les és quelcom enriquidor i gairebé infinit, que hauria de servir per a reconduir la manera com es parla de la música i per a fer reflexionar a totes aquelles persones que, d’una manera o altra, ens hi dediquem. 

Tornant a la pregunta que encetava aquest escrit: té futur, la clàssica “dels homes”? La resposta sembla aclarida, però potser caldria endinsar-nos-hi més. Sembla obvi que la clàssica tal com la coneixem, masculina, occidental i bicentenària, no té cap sentit en el món hiperactiu, audiovisual i divers en el qual vivim. Com podem seguir acceptant que els conservatoris superiors no comptin amb les nombroses aportacions de les creadores musicals, ni que les persones més erudites siguin incapaces de citar frases i reflexions femenines? Quin sentit té, fer veure que aquesta manera d’entendre la música, totalment esbiaixada, pot continuar ad infinitum? Segons algunes, la clàssica no té sentit si no es modernitza, les estructures que la mantenen tal com és no tenen cap chance de sobreviure sinó és sense el suport del col·lectiu i per tant de la diversitat social i cultural.  

Quines alternatives tenim per a començar a entendre la clàssica d’una manera més inclusiva, que la converteixi en quelcom permeable i l’allunyi de les vitrines i l’elit? Partint de la base que “els clàssics” no tenen per què desaparèixer, a algunes ens sembla evident que, sense un toc de contemporaneïtat, no hi ha cap manifestació artística que tingui sentit; per tant, la música clàssica ha de renovar-se, o morir. 

De ben segur que nosaltres, des dels nostres portàtils atrotinats, escrivint des de pisos compartits, no podem canviar-ho de la nit al dia; tot i així, el fet d’acceptar la cultura de la clàssica com a nostra i reivindicar-la activament ja la converteix en quelcom viu i proper, la fa sortir de les grans sales de concerts per acostar-la a la diversitat humana i escapar de les vitrines on ha estat enclaustrada durant centúries. I aquest podria ser un dels punts de partida. 

La solució és incloure-hi les dones? No és tant senzill. De ben segur que incloure’ns aportaria uns referents més que necessaris per a les persones en procés de formació i també altres punts de vista històrics, molt interessants per a les professionals que ens hi dediquem. El perill d’incloure dones sense cap gràcia és que s’afegeixin com mers reductes històrics, que quedin aïllades dins de les programacions, relacionades única i exclusivament entre si o amb els seus companys homes, no com agents creatius sinó com a “annexes de”, i que sobretot, només es facin atractives per a un públic específic i no pas per al general. 

No hi ha cap solució concreta, sinó que qualsevol avenç ha de passar per la introspecció de l’individu i el col·lectiu melòman. Arraconant mites centenaris, anomenant les coses pel seu nom, estudiant les figures històriques dins dels seus contextos i no com a éssers eteris i atemporals, evitant les aureoles de genialitat, fent trontollar les bases del cànon musical clàssic es podran establir noves maneres d’entendre la clàssica en el món contemporani. D’aquesta manera, i no de cap altra, es pot acostar la clàssica “a tots els públics”. 

La tasca, delicada i imprescindible, de recuperar els marges de la història, depèn no només de les institucions, sinó de totes nosaltres, de la manera en la qual parlem i escrivim, de com concebem l’univers musical, de com ens entenem a nosaltres mateixes dins d’aquest i com ens relacionem amb els “homes clàssics”, tant vius com morts. Des del meu humil racó de pensar, reclamo que la tasca musical passi sempre per la reflexió profunda i seriosa sobre el privilegi dels homes, de la cultura occidental i del cànon, i que d’aquesta en surti una resposta ben òbvia: no hi ha futur sense les dones.

Fotos: Teresa Carreño, Mirga Gražinytė-Tyla, Nadia Boulanger. 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *