Cambra

Jonathan Brown: “No perdis mai la curiositat”

09-04-2020

Avui conversem amb un gran músic i una gran persona, el reconegut violista del Quartet Casals Jonathan Brown. La formació va celebrar l’any 2017 vint anys de trajectòria interpretant les “setze catedrals” de Beethoven. Provinent d’Estats Units, ens parla amb un català gairebé perfecte i desvetlla què el mou i quins han estat els seus grans referents artístics.

Tot i iniciar-se amb tres anys i mig al violí, no va ser fins als 18 que va trobar la seva vocació en la viola. La primera professora que el va marcar va ser Martha Strongin Katz, membre del Quartet Cleveland, que esdevingué no només la seva docent, sinó tot un referent. Brown aprengué posteriorment de la mà de Karen Tuttle, de la Julliard School. Ella li ensenyà tot el que havia adquirit de l’aprenentatge del mestre Pau Casals i la seva generació. La Universität Mozarteum de Salzburg, al vell continent, l’acollí seguidament amb el mestratge de Thomas Riebl. Entre 2000 i 2001 viatjà a Anglaterra per rebre classes del mestre hongarès Ferenc Rados. Aquest significà, definitivament, un abans i un després: “Jo diria que va ser una influència tant musical com física i intel·lectual. Vaig aprendre com els moviments físics tenen sempre un sentit musical. És a dir, com cada gest corporal correspon a un motiu melòdic o harmònic de la peça”, apunta. Per a Rados, cada nota és impuls o rebot, explica, de manera que la tècnica no és rígida, sinó que flueix de manera natural en el cos. “Les notes prenen sentit i s’estableix una relació d’equilibri entre la llibertat d’expressió de l’intèrpret i la partitura”, conclou.
 
Amb Rados va aprendre a tenir un criteri raonat que li amplià la mirada artística i l’ajudà a entendre el per què de cada interpretació: “La trampa és obsessionar-se amb un clixé i no poder apreciar les altres dimensions de l’intèrpret, com ara tocar Brahms massa expansiu perquè és la tradició o interpretar una obra  des d’una perspectiva històrica amb una mirada rígida”, explica. Ara veu les coses bones del Quartet Cleveland, tot i que les faria diferents, així com la gran comprensió de la partitura de Celibidache, tot i interpretar les simfonies tan lentes, “o com l’historicisme de les famoses gravacions de Harnoncourt no és el mateix historicisme que l’actual. Fins i tot, les nostres pròpies gravacions han anat canviant amb el temps!”.
 
En acabar la seva formació, tenia clar que volia tocar o bé en una orquestra de cambra o bé en un quartet i, en aquest sentit, Rainer Schmidt l’introduí als membres del Quartet Casals, que ja gaudien de certa trajectòria. Recorda perfectament l’experiència: “Vam tocar les dissonàncies de Mozart, els primers dos moviments del vuitè de Xostakòvitx i el primer moviment de Brahms en Do menor. Em van convidar a un cafè i em van preguntar quan podíem començar a treballar junts”. Per estrany que pugui semblar, l’Abel i l’Arnau Tomàs (violí i violoncel) ja havien vist en Jonathan anteriorment. Quan buscaven un nou membre, els germans es van trobar un noi amb una viola al tren i, fent broma, van comentar que potser seria qui necessitaven. I, després de la prova, es va demostrar que seria així.
 
Van ser anys de grans experiències, com ara tocar per a György Kurtág. El quartet havia fitxat per a Harmonia Mundi just abans de la seva entrada, cosa que els suposà un salt qualitatiu i estabilitat, de manera que el període més difícil de convivència ja l’havien viscut. Tanmateix, remarca que, al llarg de tota la trajectòria conjunta, ha assumit que cada músic té la seva pròpia percepció de què és aquest art i s’ha de conviure amb altres visions d’un mateix fet musical. “El nivell de maduresa es denota en acceptar que en una formació mai tocaràs plenament com tu vols; en tolerar totes les idees, que sempre tenen un punt de veritat. La música sempre implica discussió”, assegura.
 
La proximitat i veterania dels seus membres es fa palesa en observar com és un assaig del quartet, marcat per l’eficiència. Divideixen el temps en quatre parts equitatives, convertint cada minut en or. Amb un estudi previ individual i de la partitura, es tracta de definir abans de començar quines són les prioritats de cadascú en el temps que té. Això els obliga a treballar molt el respecte i la concentració i la seva capacitat de persuasió. Cada membre té el seu torn i l’ha d’aprofitar al màxim.
 
Però no tot és el Quartet. Brown és una persona molt ocupada: el compagina amb les classes, la vida familiar i, des de fa poc, les conferències, que són un impuls intel·lectual per endinsar-se en qüestions essencials per a un músic de primer nivell. “Cal conèixer el context cultural i social del moment en què s’escriu la peça ja que, sense la informació necessària, la interpretació pot ser superficial”, revela. El mou la curiositat, tal i com li havia transmès Rados, no pas el prestigi ni els diners. Creu que té el privilegi de fer sempre coses que el motiven i que això li dóna energia per ser molt actiu.
 
Respecte l’estat actual de la música clàssica, més concretament de les tres últimes dècades, en diu: “És interessant que els compositors no sentin l’obligació de seguir cap tendència, com la dodecatònica, la serialista o el minimalisme. Ara està més acceptat que fa uns anys escriure en base a estils tradicionals, tot i que alçar la veu és més difícil”. Tanmateix, admet que li agrada escoltar Kurtág o George Benjamin.
 
Pedagògicament, considera que el més important és, tal i com ell va aprendre, tenir un criteri propi i fonamentat i que en les pulsions artístiques hi meni la curiositat. Encara se sorprèn quan li arriben alumnes a classe preguntant pel tempo d’una peça: “Si vols pensar per tu mateix, aquesta pregunta no és vàlida. En tot cas, podem parlar de l’acústica o de les condicions del lloc on tocaràs”, els explica. “Pel que fa al criteri musical i  tècnic, sempre ens podem preguntar què volem expressar i explicar com funciona la mà per a aconseguir el resultat”, aclareix.
 
I els joves músics, com pugen? Creu que, actualment, tenim a l’abast una gran quantitat d’informació, cosa que no implica més reflexió i profunditat. Fent broma, ens suggereix que el premi per als grans concursos de música clàssica hauria de ser una masia al mig de la muntanya on no poder sortir en dos anys. Ho argumenta basant-se en d’altres èpoques: “Les generacions anteriors, amb guerres mundials o el comunisme, van tenir molt més temps per aprofundir. Kurtág, Marta (la que seria la seva dona) i Ligeti es reunien quan eren estudiants cada dissabte per a cantar òperes de Mozart. Un tocava el piano, ella cantava les veus superiors i l’altre les inferiors. La música era l’únic que tenien”.
 
L’activitat artística de Brown és molt àmplia: fa fotos, va a molts museus i escolta no només música clàssica, sinó també jazz a més d’interessar-se per la cultura índia, japonesa i xinesa. Ens desvela, tot rient, que fins i tot ha anat a un concert de rap del seu germà músic. “Impregnar-me de diferents estils i disciplines artístiques no vol dir que canviï el meu criteri per a interpretar música clàssica”, afirma. Esperem que la curiositat el segueixi guiant en aquest llarg camí d’èxit i aprenentatge.

Foto1: Jonathan Brown
Foto2: Jonathan Brown i el Quartet Casals


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *