Piano

Adults que aprenen a tocar el piano (o perquè mai no és tard per estudiar música)

Dimarts 18 Juliol 2017

Un estudi de la British Heart Foundation del 2012 afirmava que el no haver après a tocar un instrument suficientment bé era una de les 20 coses de les quals més se’n penedeixen els britànics a la vida. Si l’enquesta es fes a Catalunya, probablement sortirien resultats semblants. Potser per aquest motiu, cada vegada són més les persones adultes que decideixen recuperar el temps perdut i apropar-s’hi a un instrument. La professora de piano Cristina Colomer, amb qui recentment parlàvem arran de la seva experiència com a mestra de l’actor Santi Millan, ens assegurava que ella té alumnes del 3 als 80 anys, i moltes escoles de música incorporen classes per a adults a la seva oferta d’ensenyament.

Hem parlat amb dues persones, Vicent Barberà i Pilar López, els quals han decidit emprendre (o reemprendre, en el cas del Vicent) estudis de piano sense que importés massa el factor de l’edat.

Pilar López: “Mai no és massa tard per treballar la satisfacció personal”
 
Pilar López
Pilar López és un gran amant de la música, tot i que, com a tantes persones, no va poder estudiar música. Però el desig hi era: “Era una cosa mig adormida, una vocació a la qual no vaig fer molt de cas”. De totes maneres, la seva filla si va estudiar piano i ella la sentia tocar: “M’encantava”, sospira. Així que, finalment, va fer el pas i va començar classes setmanals de piano a l’escola Musicant. Tot i el seu nivell inicial, ja s’ha marcat una fita: “Vull poder interpretar una peça i que ho pugui fer amb soltesa”.

Pilar reconeix que l’aprenentatge té certa dificultat: “Trobo que és difícil, però sé que sóc capaç de fer-ho”. Hi posa de la seva part practicant cada dia: “M’hi poso ni que sigui un quart d’hora”.

L’experiència, en la seva opinió, és totalment recomanable: “Jo diria a tothom que tingui aquesta inquietud que s’hi llanci. Sempre penses que és massa tard, però en realitat mai no és massa tard per treballar la satisfacció personal. La música omple molt. M’agradaria fins i tot poder li dedicar més temps”.

Vicent Barberà: “L’objectiu és no deixar de tocar”

Vicent Barberà si va ser estudiant de música durant la seva adolescència: “Vaig començar música als 14 anys, però el piano vaig començar a estudiar-lo als 19 anys: abans estudiava guitarra. Vaig arribar al curs de setè de piano del pla antic, que significava tocar els estudis de Chopin i continuar amb les sonates de Beethoven”. No obstant això, ho va haver de deixar: “Vaig començar a treballar i després vaig marxar a l’estranger a continuar estudiant altres coses”.

Reconeix que, en el moment de prendre la decisió d’allunyar-se una temporada del piano, va pensar que mai no acabaria els estudis. I, efectivament, durant més de 20 anys va seguir tocant el repertori que havia après durant la seva etapa de jove pianista.

Però, a partir dels 50 anys, Vicent va començar a pensar que estaria bé aprendre noves peces i tornar a tocar el piano de forma disciplinada. Finalment, es va acabant buscant una professora.

“Tornar a tocar va ser molt més fàcil del que em creia, tot i que no crec que hagi arribat encara al punt on ho havia deixat”, afirma. La seva rutina d’estudi inclou dues classes al mes i pràctica al piano la resta de dies: “Abans feia escales, però les he acabat totes. També vam fer alguns estudis i ara estic preparant algunes peces i repassant les que hem preparat durant el curs”.
Vicent Barberà


Pel Vicent, l’experiència al piano està essent més agradable ara: “Estudiar al conservatori era força estressant perquè havies de preparar un programa per presentar a l'examen. Havia de tocar coses com Czerny, que ara no penso tocar. Ara és més agradable i es fa per pur plaer: toco el que vull tocar i això em motiva".

Hi ha altres factors logístics importants, que un adult pot controlar millor que un jove: “En el meu cas, haver-me comprat un piano de gamma més alta ha fet que augmentés la meva motivació. Puc tocar sense molestar amb el sistema Silent. Aquestes coses, quan ets adolescent, no les pots controlar”, explica Vicent. I igualment, apareixen noves motivacions, com, per exemple, “tocar amb altra gent com acompanyant o la iniciativa de pianos al carrer del Concurs Maria Canals”.
  
S’han de marcar objectius els estudiants adults? Vicent assegura que no és necessari: “El que voldria realment és anar incorporant peces i tocant coses que m'agradin i que m'ajudin a entendre la música. No tinc interès a fer exàmens. És clar que m'agradaria poder tocar peces del repertori, com sonates de Beethoven, obres de Chopin, Liszt, Debussy, etc. Però, possiblement, l'objectiu principal és no deixar de tocar”.

Més, sobre...: aprendre piano
Últimes Notícies