En aquest article, us recomanano cinc obres per posar música al confinament, a les estones lliures, o a qualsevol moment que tingueu per fer una escolta atenta i activa d’una música que sempre amaga detalls per gaudir.
Una nimfa abandona casa seva per endinsar-se al bosc plorant desconsoladament per l’amant que l’ha abandonada, en una reflexió sobre l’amor cru: “Perché di lui mi struggo, tutt’orgoglioso sta, (…) che si se’l fuggo, ancor mi pregherà?” (“perquè anhelo per ell, ell està orgullós (…) pot ser en allunyar-me, ell em pregarà”). El relat es mou en un àmbit descriptiu i contemplatiu propi del madrigal tradicional, i que es fa encara més latent en la primera i la tercera part de l’obra. Al centre, aquest clam desconsolat passa de la primera a la tercera persona, una característica del gènere reppresentativo molt utilitzada per Monteverdi i que li dóna encara més un caràcter quasi teatral. D’altra banda, Monteverdi cedeix llibertat rítmica de la soprano, representant el plor de la ninfa (“Qual va cantato a tempo dell’affetto del animo”) i el contraposa a l’equilibri del baix obstinato, consistent en quatre acords descendents que es repeteixen donant cohesió harmònica i rítmica a tota l’obra. La resta de veus masculines contemplen l’escena i es compadeixen de la nimfa (“Miserella, ah più no, no, tanto gel soffrif non può”), creant un altre pla sonor al dramatisme de l’escena.
M’agradaria centrar-me especialment en l’Andante con moto, un moviment estructurat sobre un tema i cinc variacions. El tema principal i que es pot escoltar a l’inici de l’obra en forma de marxa lenta caracteritza la mort, però contràriament al què es podria esperar de la temàtica, el seu final és en una tonalitat major, enllaçant amb les cinc variacions corresponents. Aquestes no surten dels 24 compassos del tema principal, expressant cada una d’elles una emoció totalment diferent. Els tempos, les dinàmiques i les expressions canviants són els recursos utilitzats per Schubert per mostrar moments que van des de l’elegància pròpia dels seus Lieder, passant per la desesperació fins a allò demoníac on les síncopes i els salts espectaculars del pianíssim al fortíssimo prenen protagonisme. Tot i la baixa recepció que tingué l’obra en vida del compositor, actualment s’ha convertit en un dels pilars musicals per a la formació per a la qual es va escriure.
Tot i que aquesta simfonia és un “must”, voldria parlar d’una altra obra menys coneguda: la Romança per a violí i piano Op. 23. Presentada l’any 1893 a la Columbian Exposition de Nova York, adquirí un èxit immediat per part del públic. La delicadesa del violí, en els aguts i els greus, en els forts i els pianos, és contraposada a les corxeres de l’acompanyament, que donen estabilitat a la melodia, mentre fa latent les influències del Romanticisme europeu, especialment de Brahms. El diàleg entre ambdós instruments reflecteix l’estreta relació de la compositora amb el violinista Maud Powell, per a qui escriví i a qui dedicà l’obra, i juntament amb qui l’estrenà. Es tracta d’una obra càlida, emotiva i delicada, adjectius que caracteritzen la pròpia forma de la romanza d’aquest període.
En el cas de l’Impromptu núm. 5 en Si menor Op. 5, l’obra comença amb una petita introducció cap al tema principal, de gran lleugeresa i agilitat, provocant una sensació d’estar suspès en l’aire. Amb aquesta obra, Sibelius dóna pas a la lliure imaginació de l’intèrpret i del públic, oferint-los un mitjà per viatjar dintre de les seves pròpies idees i sensacions en una obra amb poques dinàmiques sonores però que no peca d’estàtica, sinó tot al contrari: la fluïdesa de les notes i la transició dels temes fan que la música arribi a qui l’escolta com una barreja de sensacions subtils, com si es tractés d’un somni.
L’any 1991 estrenà Silouan’s Song, composta per orquestra de corda i basada en un text religiós de Sant Silouan, un monjo rus els escrits del qual Pärt ha basat gran part de la seva obra. El més curiós és que, fins i tot, la melodia i el ritme es basen en la pròpia musicalitat text, amb la intenció que també pogués ser interpretat amb la veu, a través del recitat de les paraules de Silouan. El senzill missatge del text, “my sould yearns after the Lord” (“la meva ànima anhela al Senyor”), es transmet mitjançant una sonoritat extremadament ascètica i reduïda, acompanyada de les notes greus i llargues de l’orquestra, amb especial èmfasi en les pauses que arrodoneixen el dramatisme poètic que tan caracteritza l’obra.